Avui és 23-F i es compleixen 30 anys d'aquella data fatídica en que uns guàrdies civils van entrar al Congrés dels Diputats quan es decidia la votació del nou president del Govern.
Segurament per alguns joves d'avui que no han viscut la transició democràtica és una data que ja queda llunyana en el temps. Tot i així és un moment clau de la nostra història recent amb conseqüències que arriben fins el nostres dies.
A nivell personal, tot i que aquell any jo també era força jove (9 anys) per participar en política, la relació familiar molt estreta amb el PSUC em va fer viure amb intensitat aquella data. Recordo ser a la botiga de l'avi i les cares serioses dels adults que estaven decidint com havien d'actuar: com plantar cara des del partit al que semblava una clara involució i si havíem de tornar a casa o fer nit fora. Els temps de la clandestinitat i les represàlies eren massa a prop per oblidar-los. Anys després, en converses informals a ICV amb els companys i companyes que van viure la jornada i explicaven les anècdotes m'han fet reflexionar sobre la importància de la implicació d'alguns d'ells en moments tan delicats i sobre la transcendència que una actuació personal pot tenir en un projecte col·lectiu en hores tan decisives. Vull recordar també al Solé Barberà, diputat del PSUC que era present en l'hemicicle en el moment de l'assalt.
Una altra reflexió és saber com van sortir d'afeblides les nostres institucions d'aquesta experiència...Però això són figues d'un altre paner.
No hay comentarios:
Publicar un comentario