Memorial Democràtic: de la feina feta i les excuses de mal pagador

Aquesta setmana Reus ha obert al públic el refugi de la Patacada, al barri del Carme, que ha comptat amb una subvenció del Memorial Democràtic per la realització del projecte museogràfic i adequació. Aquesta obertura ha coincidit amb la lamentable decisió de tancar l'edifici del Memorial Democràtic de Barcelona escudant-se en "qüestions tècniques".

Pobles i ciutats contra les retallades de CiU: Convenció Programàtica d'ICV a Barcelona

"Indigneu-vos". Parafrasejant a Stephan Hessel, militant dels drets humans històric i èxit de vendes a França amb un llibre que demana la rebel·lió davant el món que alguns estan construint, Joan Herrera va acabar la seva intervenció a la Convenció Programàtica de dissabte que va aplegar gent de tot el territori per preparar les municipals del 22 de maig.
Herrera va animar a una rebel·lió contra els descarats i immorals que anuncien retallades mentre abaixen impostos com l'Impost de Successions per les grans fortunes i que ja pensen que tenen el "peix al cove".
La delegació de Reus vam tenir l'oportunitat de contactar amb persones d'arreu de Catalunya, el Joan de Girona, el Ricard de Barcelona, l'Arga de Tarragona, el Jaume de Tortosa, el Xavier de Manresa, etc...que tenen clar que lluitaran com nosaltres per aconseguir aquesta rebel·lió tan necessària perquè la dreta no trinxi l'estat del benestar.

Records del 23-F

Avui és 23-F i es compleixen 30 anys d'aquella data fatídica en que uns guàrdies civils van entrar al Congrés dels Diputats quan es decidia la votació del nou president del Govern.
Segurament per alguns joves d'avui que no han viscut la transició democràtica és una data que ja queda llunyana en el temps. Tot i així és un moment clau de la nostra història recent amb conseqüències que arriben fins el nostres dies.
A nivell personal, tot i que aquell any jo també era força jove (9 anys) per participar en política, la relació familiar molt estreta amb el PSUC em va fer viure amb intensitat aquella data. Recordo ser a la botiga de l'avi i les cares serioses dels adults que estaven decidint com havien d'actuar: com plantar cara des del partit al que semblava una clara involució i si havíem de tornar a casa o fer nit fora. Els temps de la clandestinitat i les represàlies eren massa a prop per oblidar-los. Anys després, en converses informals a ICV amb els companys i companyes que van viure la jornada i explicaven les anècdotes m'han fet reflexionar sobre la importància de la implicació d'alguns d'ells en moments tan delicats i sobre la transcendència que una actuació personal pot tenir en un projecte col·lectiu en hores tan decisives. Vull recordar també al Solé Barberà, diputat del PSUC que era present en l'hemicicle en el moment de l'assalt.
Una altra reflexió és saber com van sortir d'afeblides les nostres institucions d'aquesta experiència...Però això són figues d'un altre paner.

Sense senyal

La veritat és que ja cansa l'actitud del PP. Una actitud antidemocràtica d'amagar realitats, de fomentar tòpics, d'enfrontar comunitats, de buscar caps de turc si serveixen pels seus objectius. El darrer episodi -segur que no l'últim- és la pressió exercida a Acció Cultural del País Valencià perquè tanquin els últims repetidors que emeten TV3.
Sàpiga el senyor Camps, sàpiguen la gent de Gènova que no caurem en la provocació. Per aquest motiu, el grup parlamentari d'ICV-EUiA vol que que el Parlament de Catalunya es pronunciï en contra d'aquesta tancament i manifestar així de nou la negativa al tancament dels repetidors. I mentre tant, al carrer, serem presents demanant que actituds tan poc demòcrates com aquestes no serveixin de res. Trobarem el camí per evitar el silenci que alguns volen imposar

Alguns comencen a ensenyar la poteta...

En la seva lògica d'insinuar sense comprometre's en res, la dreta local comença ja a ensenyar la poteta sobre algunes qüestions sobre les que ICV té clar que no farà un pas enrera. De la nostra part, el comunicat és ben clar:

ICV critica el “model difus” de CiU en relació a les empreses municipals i emplaça a totes les formacions polítiques a definir obertament el seu model societari
La formació anuncia la defensa del model públic d’empreses municipals com una de les seves prioritats

El regidor d'ICV Reus, Ernest París, ha demanat a l'alcaldable de CiU, Carles Pellicer, que abandoni les posicions "tacticistes i ambigües" al respecte del model societari. Davant del seu anunci de reformes estructurals que obren la porta a escenaris de privatització, ICV li reclama que detalli el seu full de ruta i digui clarament quines fòrmules de gestió i de titularitat proposa. En cas que s'aposti per la privatització, París considera que aquest fet representa "un error" i una "aposta clara per la desigualtat" a la ciutat i vol recordar que la gestió pública és sempre la més equitativa, eficient i la que defensa l'interès general davant dels poderosos.

El regidor d'ICV ha volgut destacar la incoherència "de plantejar la transferència de recursos de la butxaca de tots a la d'uns quants" especialment en moments com l'actual quan s'han retallat a molts els seus drets. ICV alerta, a més, que un plantejament d'aquest tipus posa en marxa "dinàmiques perilloses" de despatrimonialització de l'ajuntament.

En aquest sentit, Paris ha reiterat que ICV "no farà ni un pas enrera" en la defensa del model públic d'empreses municipals i que treballarà en tots els fronts per evitar privatitzacions que alguns ja donen per fetes. Per aquest motiu, emplaça a totes les formacions polítiques a posicionar-se clarament sobre aquest tema.

E la nave va?

Artur Mas i companyia no porten ni 100 dies i ja ha quedat clar que les seves pífies i falta de control són antològiques. M'ha agradat com ho explica aquest article del sempre admirat Joan Subirats:

AVISO PARA NAVEGANTES
En el ya famoso timón que Artur Mas se llevó a su despacho de la plaza de Sant Jaume, figuran una serie de consejos que su abuelo consideraba esenciales para una buena navegación. Lo que no nos aclaran es la dirección hacia la que queremos navegar. En estas primeras semanas han ido perfilándose algunos elementos que indican rumbo: la declaración de principios sobre el talante business friendly del nuevo Gobierno, los cambios en los rótulos de las consejerías, la combinación de especialización técnica de buena parte de los titulares de las consejerías y la fuerte centralización política que asumen sin paliativos el presidente y su equipo más cercano. Artur Mas no se ha significado en exceso en este periodo. Todo apunta a que sus visitas a Madrid van en la dirección de reforzar el papel de CiU en momentos especialmente complicados en la gobernación general del Estado, sin olvidar los esfuerzos por recomponer la tambaleante situación económica, tanto la de la propia Generalitat como la que afecta en especial al sector financiero.

Tengo la sensación de que el nuevo Gobierno catalán avanza sin cartas de navegación demasiado precisas. Los primeros pasos de los flamantes consejeros apuntan a vacilaciones y a cierta bisoñez en algunos casos, mientras que en otros quizás se han pasado de frenada. No puede afirmarse con alegría que "Nissan marca el camino" para apuntar por dónde pueden venir la recuperación y el alcanzar la promesa de reducir a la mitad las abultadas cifras de paro en esta legislatura. La señal que se da al sistema productivo y a los trabajadores es que solo con el deterioro de las actuales condiciones laborales, ya de por sí muy erosionadas, podremos recuperar empleo. Por otro lado, mal empezamos si consolidamos la idea de que lo mejor es que todo el mundo vaya a la escuela a la que fueron sus padres o madres. El hecho de dar puntos en caso de desempate para el acceso al sistema público en base a ese factor histórico apuntala la continuidad en los itinerarios formativos y puede reducir la necesaria y conveniente movilidad y mixticidad en el sistema educativo. La gestión de la supresión de los 80 kilómetros por hora ha estado plagada de contradicciones e improvisaciones. Me parece que hacer publicidad de las mutuas privadas o cargar contra el personal sanitario por no cumplir sus obligaciones tampoco es una buena manera de enfocar el espinoso tema de la sanidad y del gasto público que implica.

En general, tengo la sensación de que se avanza sin cartas de navegación demasiado precisas. También es cierto que no es fácil orientarse en un escenario en el que las viejas certezas no funcionan y aún no sabemos con qué sustituirlas. Pero, en ese caso, es mejor apuntalar lo que uno argumenta y las decisiones que postula. La falta de datos y de análisis sobre lo que sucede hace mucho más vulnerables y aventuradas las afirmaciones que uno lanza. El déficit de evaluación de políticas públicas en Cataluña es tremendo. Es cierto que en algunos sectores, como la sanidad y la investigación, se ha avanzado notablemente, pero la falta de valentía para hacer transparente lo que se sabe y someterlo a debate dificulta la toma de decisiones con suficiente legitimidad. En otros casos, como educación (perdón, enseñanza), servicios sociales o cultura, el sistema dispone de algunos datos, pero desconectados, coleccionados sin pensar en que sirvan para los que deben decidir. En política las evidencias no son necesariamente el único elemento a tener en cuenta para elaborar políticas y programas de actuación. Junto a las evidencias conviene disponer de argumentos convincentes, y en el fondo lo decisivo es la capacidad de persuasión para construir mayorías que sustenten lo que uno quiere hacer. Pero a medida que se va avanzando y las evidencias son pocas; los argumentos, variables, y solo queda la capacidad de persuadir, los riesgos de caer en la demagogia o en el accidentalismo del día a día crecen enormemente. En fin, la nave va, pero conviene estar atento al rumbo.
Joan Subirats es director del Instituto de Políticas Públicas de la UAB.

El casal Despertaferro es muda

Tots algun cop hem viscut la sensació agredolça de mudar-nos de casa, de deixar enrera aquell lloc on hem viscut moments especials amb la família, la parella o els amics. Tant fa! D’abandonar el lloc on hem crescut, passat bones i dolentes estones. En definitiva, de marxar d’allà on hem après moltes coses i conegut moltes persones. Si el canvi és per millorar, ben aviat oblidem l’antiga casa, els carrers i les cares conegudes i la il•lusió de l’estrena ens permet obrir una nova etapa plena de projectes i on el punt de nostalgia es va poc a poc diluint.
Així penso que serà amb el trasllat del Casal Despertaferro de Reus. La nova seu ha estat possible gràcies a la inspiració i l’esforç de moltes persones que amb la seva suma han fet possible el que semblava una tasca difícil. Aquest mateix cap de setmana, el seu trasllat del carrer Santa Teresa al carrer Martí Napolità no farà oblidar les lluites i experiències del passat sino que les sumarà a un projecte de futur que no existiria sense el seu pas per l’anterior seu. Un projecte que radica en la reivindicació d’un espai lliure, participatiu, autogestionat i de transformació social. Molta sort en aquesta nova casa!