Lamento tornar a insistir en la mateixa idea que l'anterior post però la qüestió de la convivència s'ho val. Tampoc vull caure en allò tan clàssic de: "Ja ho dèiem nosaltres"...però la realitat és que és així. Parlo evidentment de la situació absurda que es viu en alguns ajuntaments (també en el nostre) a causa del mimetisme en matèria d'immigració. En aquest cas per la suspensió cautelar que el TSJC ha fet de l'ordenança sobre el burka i el nikab a Lleida i que de retruc afecta a la nostra ciutat que mimèticament ha copiat exemples que res tenen a veure amb la ciutat i que no serveixen per solucionar qüestions que caldrà treballar en tot cas de manera més meditada, amb pedagogia i amb una aposta clara pel diàleg. I no pel titular fàcil.
Pateixo per aquesta carrera desenfrenada i gens meditada que no du enlloc per veure qui fa plantejaments més populistes. No tots és clar: hi ha ajuntaments com el de Girona (governat pels mateixos colors que a Reus) que han escapat d'aquesta moda descriteriada.
jueves, 20 de enero de 2011
miércoles, 12 de enero de 2011
Tan lluny, tan aprop
Manllevo el títol de la pel·lícula de Wim Wenders per encapçalar una reflexió política sobre els fets que han succeït a Arizona en els darrers dies: l’atac armat contra la congressista demòcrata Gabrielle Giffords que l’ha deixat en estat molt greu i la mort de sis persones presents al centre comercial de Tucson, Arizona.
Quines són les lliçons que podem extreure d’un fet tan lamentable i condemnable com aquest? Si ens deixem enganyar per la superfície de la notícia sentenciarem que la cultura de les armes tan fortament arrelada a Estats Units és la causant d’un fet preocupant: la incapacitat en societats anomenades democràtiques de reconèixer la legitimitat de l’altre a pensar i ser diferent. És a dir, si ens quedem només en la imatge del lobby del rifle i de la seva indústria que Michael Moore va retratar a Bowling for Columbine ens quedarem curts en l’anàlisi.
Cal al contrari veure més enllà al calor de la cursa iniciada per alguns per tirar endavant determinades iniciatives que mimèticament es reprodueixen a ajuntaments sense que hi hagi base suficient per abordar el seu calat, debatre la seva incidència i obrir el diàleg. Pot semblar que el més perillós per a una bona salut pública de la nostra democràcia ho tenim en les noves opcions de l’extrema dreta xenòfoba, però més preocupant és l’explotació que fa del fenòmen de la immigració la nostra dreta parlamentària, institucionalitzada. Una mica en la línia del caldo de cultiu que determinades opcions polítiques i plataformes estan reactivant de manera gens innocent en la nostra pròpia terra –terra d’acollida però també d’emigració convé recordar-ho- per esgarrapar quatre vots en època de desafecció política i profunda crisi econòmica. Una crisi que colpeja no als causants del problema sino precisament als més febles, aquells que es poden veure enlluernats per opcions simples i directes que lluny de solucionar res creen nous conflictes.
El que ens diu l’atac d’Arizona és que el clima de crispació i d’enfrontament de comunitats porta inevitablement a la ruptura de la convivència i a la incapacitat per resoldre els problemes col·lectius a través del diàleg i el contrast d’opinions. En la mà de tots i totes es troba encara la possibilitat de reconduir el debat i construir en positiu. No sigui cas que ens haguem de penedir en el moment que una nova Arizona ens toqui de més aprop.
Quines són les lliçons que podem extreure d’un fet tan lamentable i condemnable com aquest? Si ens deixem enganyar per la superfície de la notícia sentenciarem que la cultura de les armes tan fortament arrelada a Estats Units és la causant d’un fet preocupant: la incapacitat en societats anomenades democràtiques de reconèixer la legitimitat de l’altre a pensar i ser diferent. És a dir, si ens quedem només en la imatge del lobby del rifle i de la seva indústria que Michael Moore va retratar a Bowling for Columbine ens quedarem curts en l’anàlisi.
Cal al contrari veure més enllà al calor de la cursa iniciada per alguns per tirar endavant determinades iniciatives que mimèticament es reprodueixen a ajuntaments sense que hi hagi base suficient per abordar el seu calat, debatre la seva incidència i obrir el diàleg. Pot semblar que el més perillós per a una bona salut pública de la nostra democràcia ho tenim en les noves opcions de l’extrema dreta xenòfoba, però més preocupant és l’explotació que fa del fenòmen de la immigració la nostra dreta parlamentària, institucionalitzada. Una mica en la línia del caldo de cultiu que determinades opcions polítiques i plataformes estan reactivant de manera gens innocent en la nostra pròpia terra –terra d’acollida però també d’emigració convé recordar-ho- per esgarrapar quatre vots en època de desafecció política i profunda crisi econòmica. Una crisi que colpeja no als causants del problema sino precisament als més febles, aquells que es poden veure enlluernats per opcions simples i directes que lluny de solucionar res creen nous conflictes.
El que ens diu l’atac d’Arizona és que el clima de crispació i d’enfrontament de comunitats porta inevitablement a la ruptura de la convivència i a la incapacitat per resoldre els problemes col·lectius a través del diàleg i el contrast d’opinions. En la mà de tots i totes es troba encara la possibilitat de reconduir el debat i construir en positiu. No sigui cas que ens haguem de penedir en el moment que una nova Arizona ens toqui de més aprop.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
